domingo, 17 de febrero de 2013

Twitter #laidentitat


La identitat segons l'antropologia social és la reconeixença del que hom és, per ell mateix o pels altres. La identitat és el conjunt de trets propis d'un individu o d'una col·lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres; la consciència que una persona té de ser ella mateixa i distinta a les altres.

El vídeo de la identitat de TV3 comença amb Emili Manzano i defineix la identitat no com alguna cosa que ens ve donada, és a dir, la nostra llengua, lloc on em nascut... sinó una cosa que podem fabricar. Per tant, la identitat segons és allò que podem fer o hem fet, els nostres esforços i actes, de tal manera que si som això vol dir que cada dia la nostra identitat va canviant perquè cada dia fabriquem nous actes i nous esforços. Em va cridar l'atenció una cita de Xavier Antich "Nosaltres sempre diem jo et saludo i hauríem de parlar com els monarques, et saludem", vol dir que la identitat no és única i fixa, la nostra identitat consisteix a moltes identitats conjuntes i aquestes no només venen donades d'un mateix sinó que tenen molt a veure amb el nostre entorn. Llavors em vaig plantejar un dubte: com sabem qui som si cada dia anem canviant d'identitat i cada dia en fabriquem de noves? Per saber-ho vaig començar a pensar com va dir Fina Birulés, separar les característiques de l'exterior, és a dir, la llengua, cultura, el físic... Amb les característiques del que veritablement som, és a dir, els nostres actes. També podem dir, segons Sami Naïr, que la identitat no es troba només en mi mateix ni en el meu entorn, sinó que la identitat és també una frontera entre països o ciutadans i per tant per poder relacionar-nos, necessitem respectar l'altre per poder modificar la nostra identitat.  Per un altre costat, Xavier Rubert del Ventós ens explica que em de tenir una identitat segura, no fixa, és a dir, que hem de saber quina llengua, cultura o religió ens pertany però que aquesta ha de ser modificable. Això fa una contradicció amb Juan Marsé que explica que quan parlem d'identitat no l'interessa parlar de cultura o llengua, és qualifica antinacionalista però jo penso que si nosaltres som els que decidim, si quan parlem d'identitat podem parlar de com som físicament o les idees que ens venen donades, si nosaltres podem fabricar el que som perquè no ens donen la llibertat de sentir-nos tal i com ens diu la nostra identitat? Penso que Xavier Rubert del Ventós té part de raó quan parla que hem de sentir tot allò d'un Estat perquè som els responsables del nostre futur, tot i que, quan parlem d'identitat no podem parlar de futur perquè aquesta pot canviar cada dia.

En conclusió podríem dir que la identitat és com una mònada, és a dir, una substància tancada amb finestres obertes. És el reconeixement de nosaltres mateixos, és una cosa infinita que hem d'anar buscant sempre i que hem d'estar modificant, depèn molt de nosaltres, de les nostres accions però llavors intervé les finestres, que farien referència a l'entorn, a la gent que ens envolta, al que ens transmeten i aprenem dels altres. Per tant, no puc saber qui sóc perquè cada dia vaig canviant d'identitat però d'una cosa estic segura, sóc una catalana que s'estima la seva terra i per molt que es modifiquin els meus perfils d'identitat i construeixi nous esforços, això és un sentiment fix dins de la meva identitat. 

Comparació autors de l'edat moderna

Descartes
Spinoza
Leibnz
Parteix de la idea de saber
Parteix d’una idea de certesa
La mònada com substància infinita i inextensa
Totes les idees es troben à Déu
Déu és una causa infinita
Només podem conèixer la substància de Déu
Dualista
Monista
Pluralista
Tres substàncies: Déu, els cossos i el jo
Déu i la natura són el mateix
Entre cos i ànima només existeix l’harmonia

 Descartes

 Spinoza

 Leibniz

viernes, 1 de febrero de 2013

Relació entre ment i cos



Aquest fragment filosòfic pertany a Descartes. En ell podem veure un cert dualisme del cos i la ment. L'autor defensa la seva antropologia on s'explica la concepció de l'ésser humà, és a dir, que estem fets de ment i cos, i que aquestes dues són diferents i independents.

Títol: Jo existeixo sense el meu cos.

Aquest text pertany al filòsof francès Descartes, un dels autors més característics del racionalisme. L'autor considera que l'única evidencia que podem trobar és déu perquè ell és summament perfecte i no pot enganyar-me, és a dir, les idees clares i distintes en les transmet déu. Al llarg del fragment està presentant que la unió entre cos i ànima és una unió accidental, igual que ho afirmava Plató. El cos i l'ànima se'ns presenta de forma evident, és a dir, és una cosa que jo penso, per tant, si ho penso existeix, és a dir, que no podem negar la existència d'ànima i cos. Per acabar, Descartes ens afirma que l'ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l'afirmació de la immortalitat de l'ànima. 

L'antropologia cartesiana pot ser fàcilment comparada amb els dos autors clàssics més influents. Mostra una certa relació cap a Plató i també una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l'ànima i el cos es troben a la mateixa realitat, és a dir, que és una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és una unió accidental, i s'assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l'ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l'afirmació de la immortalitat de l'ànima com ho feia Plató.