miércoles, 21 de noviembre de 2012

La impossibilitat del món de les idees

Aquest fragment d'Aristòtil pertany a la seva teoria de la Metafísica. L'autor anomena a dos filòsofs més, Heràclit i Plató. 

La seva idea principal és rebutjar la teoria de les idees de Plató defensant que per ell el món sensible i intel·ligibles no poden estar separats perquè un depèn de l'altre. 
En el text, Aristòtil comença rebutjant la teoria d'Heràclit explicant que a més de la veritat, també hi han coses sensibles que flueixen i aquestes idees han de ser permanents. Pel que fa la segona part del fragment, anomena a Sòcrates on ell defensava que podíem arribar a la veritat mitjançant un coneixement universal separat del món sensible i per unir es van inventar el concepte de idees. Aristòtil rebutja aquesta teoria perquè no està d'acord que les idees siguin la causa de les coses. 
Per finalitzar, Aristòtil conclou que hi ha més idees que coses sensibles. Aquest fragment d'Aristòtil pertany a la seva teoria de la Metafísica. L'autor anomena a dos filòsofs més, Heràclit i Plató.

viernes, 9 de noviembre de 2012

PLATÓ. La República, IV

Aquest diàleg pertany a La República, que correspon amb l'època de maduresa de Plató.

El tema principal que ens vol transmetre és l'idea de justícia i durant el seu diàleg, Plató ens explicarà que entenen d'aquesta idea. 

Aquest text comença explicant que la justícia no és un valor per tots per igual, és a dir, cadascú té una punt de vista diferent i per tant només és pot ser just si tots obtenen una definició general. Per poder entendre aquesta idea, ens mostra un exemple: a un home li concedeixen una part de diners. Si aquest home fos just, no els malbarataria ni s'aprofitaria, és a dir, que no faria el mal. Per tant, si no fa el mal, amb això fa el bé i aquesta idea que és la gran idea ens donaria pas a la felicitat. Per últim, ens mostra un altra exemple, en aquest cas és que el sabater només ha de fer sabates i el que és constructor només construccions. Amb això defensa la seva teoria, intervé un equilibri que aquella persona només pot fer allò que és. L'última frase ens mostra la conclusió d'aquest diàleg, arriben a la conclusió que no hi ha, ni haurà una justícia general perquè aquesta idea resideix en l'interior de cada ésser.