Opinió sobre el filòsof Kant

Immanuel Kant va néixer el 1724 i va morir el 1804, filòsof alemany, considerat per molts com el pensador més influent de l'era moderna.

Nascut a Königsberg (ara, Kaliningrad, Rússia) el 22 d'abril de 1724, Kant es va educar en el Collegium Fredericianum ia la Universitat de Königsberg. A l'escola va estudiar sobretot als clàssics i a la universitat, física i matemàtiques. Després de la mort del seu pare, va haver d'abandonar els seus estudis universitaris i guanyar-se la vida com a tutor privat. En 1755, ajudat per un amic, va reprendre els seus estudis i va obtenir el doctorat. Després, va ensenyar a la universitat durant 15 anys, i va donar conferències primer de ciència i matemàtiques, per arribar de forma gradual a dissertar sobre gairebé totes les branques de la filosofia.

Encara que les conferències i escrits de Kant durant aquest període li van donar reputació com a filòsof original, no se li va concedir una càtedra a la universitat fins a 1770, quan se li va designar professor de lògica i metafísica. Durant els 27 anys següents va continuar dedicat a la seva tasca professoral i atraient un gran nombre d'estudiants a Königsberg. Els ensenyaments religioses res ortodoxes de Kant, que es basaven més en el racionalisme que en la revelació divina, li van crear problemes amb el Govern de Prússia i en 1792 Frederic Guillem II, rei d'aquesta nació, li va prohibir impartir classes o escriure sobre assumptes religiosos . Kant va obeir aquesta ordre durant cinc anys, fins a la mort del rei, i llavors es va sentir alliberat de la seva obligació. En 1798, ja retirat de la docència universitària, va publicar un epítom on es contenia una expressió de les seves idees de matèria religiosa. Va morir el 12 de febrer de 1804.

Kant tracta: la raó pura teòrica i raó pura pràctica, la crítica de les ètiques materials, el deure, les formulacions del imperatiu categòric i els postulats de la raó pura.

Començarem per fer un breu resum:

-          La raó pura teòrica i raó pura pràctica: són dues aplicacions d’una mateixa raó, no designen raons diferents. Mentre la raó pura teòrica tracta sobre els objectes del coneixement (Què puc saber?) , la raó pura pràctica explica els fonaments de determinació de la voluntat (Què he de fer?).

-          Crítica a les ètiques materials: Kant es basa en la formulació d’imperatius universals. L’imperatiu categòric és: Fes A, tot el contrari que els imperatius hipotètics: Si vols fer B, fes A.

-          El deure: defensa que un home que actua moralment actua per deure, és a dir, per necessitat de respectar l’acció per llei. No ens diuen què hem de fer (fi), sinó com hem d’actuar.

-          Formulacions de l’imperatiu categòric: “Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai merament com un mitjà”.

-          Postulats de la raó pura: són la llibertat, l’ànima i déu i encara que no són demostrables, defensa que són necessàriament com a condició moral.

Bona o dolenta voluntad

Què és el bé? Què és el mal? Existeixen quantitats de definicions per aquests dos conceptes però una general, alguna que globalitzi totes dues podria ser: és la causa atorgada per una acció. No podem dir que això és el mal o això és el bé, no hi ha una llista clara de totes les coses dolentes o les coses bones, ja que pot ser per tu estàs fent una acció bona però repercutirà a alguna persona com una acció dolenta. 

Sabem que mentir és una acció dolenta i que ajudar als altres és una acció bona però posem el cas; una amiga teva fa temps que ha oblidat al seu ex amb un noi que li agrada molt, tu t'assabentes d'alguna cosa del seu ex que li pot fer mal per tant,li hauries de dir i canviar l'ànim de la teva amiga? És a dir, no mentir, o hauries d'amagar-li i per tant, ajudar a que continuï feliç però de la mateixa manera li estas amagant això. 

En conclusió, quina seria la acció bona i quina la dolenta? La primera opció de no amagar-li seria amb un acte de voluntat ja que no l'estàs dient cap mentida però l'altre opció també ho estàs fent amb bona voluntat perquè no vols veure patir a la teva amiga.

D'aquesta manera, arribem a la conclusió que existeixen molts tipus de casos amb les seves conseqüències, les seves finalitats i les seves causes. 

És evident que Adam...

Títol: La causa com a costum

En aquest text, Hume ens parla sobre el passat i el futur, dels quals afirma que no mantenen cap relació. L'autor explica que aquesta dependència que establim és deguda al costum que provoca i que no podem afegir cap argument vàlid que la mostri.

Per tant, Hume la classifica com una qüestió de fet, que només pot ser provada amb l'experiència. Encara que observem mil vegades un fet A i un fet B, mai podrem afirmar que hem vist una relació entre aquests, només hem vist els fets.

En aquest fragment de l'Investigació sobre l'enteniment humà, Hume ens parla sobre el passat i futur. Molta gent creu que fets passats actuen com a causes de fets futurs. El filòsof critica aquesta relació afegint que no existeix, que només ho establim pel costum.Per exemple, si jo llenço un bolígraf cap amunt, tothom s'espera que caigui al terra, però pot ser hi ha algú que l'agafi abans de que es produeixi el contacte. Per tant, no podem afegir cap afirmació que ens permeti donar suport a aquest principi de causalitat ja que, encara que observem milers de cops un fet A passat i un fet B futur, mai podrem dir arguments vàlids que defensin aquesta relació mitjançant l'experiència.

Podem comparar aquest text amb Descartes i Sant Tomàs.

Pel que fa el filòsof racionalista, defensava el principi de causalitat com a relació d'idees més sòlida. 

En canvi, Sant Tomàs va utilitzar aquest principi per demostrar l'existència de Deú on era la causa de cinc fets del món.

Com a contrast, Hume, com hem pogut veure, fa una gran crítica a aquest principi.

"El arte de amar" Erich Fromm

“En la sociedad capitalista contemporánea, el significado del término igualdad se ha transformado. Por él se entiende la igualdad de los autómatas, de hombres que han perdido su individualidad. Hoy en día, igualdad significa "identidad" antes que "unidad". Es la identidad de las abstracciones, de los hombres que trabajan en los mismos empleos, que tienen idénticas diversiones, que leen los mismos periódicos, que tienen idénticos pensamientos e ideas.”

Títol: Igualtat és igual a una entitat única

Idees principals: Aquest text mostra el significat d’igualtat en una societat la qual cada home ha perdut la seva individualitat.

Erich Fromm ens explica que els homes es conformen a ser tots iguals per por a la societat. Tot i que la majoria viuen en una il·lusió de ser individualistes, és a dir, de tenir la necessitat de sentir-se diferents com pot ser, ser membre del partit Demòcrata en canvi del Republicà o agradar-te els Elks en comptes dels Shriners, aquesta necessitat de diferència en realitat no existeix, és una patètica bombolla que ens creem per sentir-nos individuals dins de la igualtat. Anteriorment, la igualtat significava que tots som un, és a dir, una entitat única i que les diferencies entre tots s’havien de respectar. Mentre que ara, igualtat significa identitat abans que unitat.

Aquest text el podem comparar amb l’il·luminisme de Kant que defensava que cap home ha de ser un mitja perquè l’altra pugui realitzar els seus objectius, és a dir, que tots els homes som iguals i mai hem de ser mitjans. 

Discussió del govern frag. 225-226

Aquests fragments de John Locke fan referència al poder que té el poble a la revolta quan la societat a la que li ha otorgat la seva confiança, es burla d'ell i s'aprofita. 

El filòsof empirista ens explica que hi ha un cos, únic i escollit pel poble, el responsable de les decisions, lleis i llibertats. Aquest cos és humà igual que la gent del poble i ha sigut escollit per la confiança que transmet, és a dir, perquè assoleixi tots els objectius que té el poble. La dificultad es troba quan aquest cos comença a tenir errors que repercuteixen al poble però que és un objectiu bó per ell mateix, en aquest instant, hi ha una desigualtat entre el poble i el cos. El cos es creu que té el poder, que ell és l'únic capaç de guiar i governar a tot el poble però la realitat no és així, sinó que el poble és el poderós, ja que és la majoria, per tant, quan el poble entra en revolta per poder recuperar les seves igualtats i llibertats poden recórrer a la violència, per Locke, un estat de guerra. 

Els escollits que es creuen l'autoritat, els que tenen el poder absolut, els absorveis la cobdícia fins al punt d'aprofitar-se del poble i utilitzar-los com marionetes per arribar als seus propis objectius.

Per tant, per no arribar aquest extrem on el poble entra en estat de guerra per culpa d'egoïstes que intenten manipular-nos, Locke diu que hem d'intervenir abans i prevenir el mal que pot causar mostrant els perills que ens podríen comportar aquestes actituds. 

De l'inici de les societats polítiques 96-97

Aquests fragments pertanyen al filòsof empirista John Locke, el qual tracta del pas de l'estat de natura a la societat política. La seva regla principal de la societat civil és el de la majoria, és a dir, el poder polític resideix en el poble. 

El primer fragment (96) ens explica que la regla de la societat civil és la de la majoria, contrariament del que defensarà Rousseau. El resultat final del pacte és un poder polític que en definitiva resideix en el poble, que han estat d'acord i dipositen la seva confiança i llibertat en mans de la majoria. La comunitat s’organitza en un sol cos polític i és un poder que cada individu atorga a la societat i que no tornarà mai més als individus, és a dir, mentre que a l'estat de natura no hi havien regles i podíem escollir les lleis que voliem complir, a la societat civil estem obligats a complir totes les lleis, inclús les que no ens agraden.

El segon fragment (97) Locke accentua que la finalitat que busca l’home abandonant l’estat de natura, és preservar la propietat de les persones, és a dir, les seves vides, les seves llibertats i les seves possessions. La societat civil suposa que els seus membres hi han de conviure pacíficament i el poder legislatiu uneix en un sol cos les seves parts integrants, si es desintegra aquest poder, passa el mateix amb la societat. El poble no estarà obligat a acatar aquelles lleis promulgades per algú que legisla arbitràriament, sinó només aquelles que representin la voluntat de la societat.

Per tant, això ens duur a que el poble recupera el poder i la llibertat, és a dir, a un estat de natura o estat de guerra i queden abolits els lligams.

Segon Tractat. Capítol 2. Paràgraf 6.

Les idees principals de l'estat de natura del filòsof John Locke es centren en un objectiu que és la raó. L'autor explica que es tracta d'un estat de perfecta llibertat i igualtat, i que l'home ha de respectar la propietat i la pròpia vida de l'altre. 

Aquest text del Segon tractat de John Locke fa referència a l'estat de natura on l'autor explica que és un estat previ a la societat on governa la raó. Per començar a explicar el significat del text podríem destacar la següent citació: "encara que l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li pertanyi", l'autor el que ens vol transmetre es què cadascú ha de conservar la seva llibertat, la propietat i la seva pròpia vida de la mateixa manera que hem d'acceptar una igualtat entre tots els homes. 

Per continuar, Locke deixa clar el seu objectiu que és centrar-nos completament en la raó, l'única llei d'aquest estat de natura i ens continua explicant que ens hem d'establir en una igualtat. Aquestes idees les podem veure en la següent citació: "L'estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a  tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre."

Per acabar, segons Locke i els liberals expliquen que l'Estat no ha d'intervenir en la vida de la gent, que cadascú hem de defensar els nostres drets naturals que són la vida, la lllibertat i la salut. Això fa referència a la citació següent: "ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre nosaltres que ens  autoritzi a destruir-nos mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres."

Aquest autor el podem comparar amb Hobbes que defensava que l'home no és per naturalesa un animal social, la societat no pot existir sinó pel poder de l'Estat. Mentre que Locke defensa que l'Estat no ha d'intervenir en la vida de la gent.