Tot va començar un 17 de març, mentre que la tristesa, la decepció i la avarícia ens anava hipnotitza’n cada vegada més els nostres sentiments.
Diuen que de vegades es millor no saber la veritat de tot el que va passar, per mala sort o bona, o simplement per curiositat podem gaudir d’aquesta història que des de llavors cada vegada que es recordada, a molts ens fa canviar la manera de viure i de mirar la vida.
Personalment, va ser una de les experiències que sense dubte em quedaran marcada per tota la vida però comencem pel principi, quan la frase “El treball et farà lliure” va encendre el meu sentiment de frustració i decepció per l’ésser humà. No va ser fàcil continuar totes aquelles paraules que anava explicant el guia mentre anava passejant tranquil·lament per aquell lloc que fa anys moltes persones vivien amb aquella por a ser mortes en qualsevol moment.
Cada paraula, frase o explicació que ens transmetia el guia era com una pinçada a l’estomac, com si un raig caigués sobre el meu cap. Cada habitació era una història, ens podia explicar com els jueus es posaven en fila per ser traslladats els seus barracons, també podíem veure les cendres de moltes de les persones mortes en aquell lloc i ens quedàvem sorpresos veien els nazis com es divertien fen brometes amb aquelles persones innocents i com podien treure un somriure davant d’ells mentre que estaven en situacions pèssimes de vida i a sobre tractar-los com a rates, utilitzant-los per fer experiments.
No sé en aquell moment el que deuria de passar pel cap a totes aquelles persones que van gaudir d’aquest terrible esdeveniment, que van fer possible que tot això quedes marcat de mala manera en la nostra història. Els minuts anaven passant i cada vegada més s’apropaven les llàgrimes els meus ulls, ja no hi podia pensar, només sabia des d’aquell moment que mai més tractaria a una persona com no vull que em tractin a mi.
Quan pensava que les ganes de plorar anaven disminuint vaig veure aquell lloc, un mur de pedra on posaven totes les embarassades per matar-les llavors va ser quan vaig trencar a plorar, quan ja no hi mataven només una vida sinó dues, que aquell ésser humà que naixia dins d’aquella dona no hi pogués gaudir mai de la llum del sol.
Ells no hi tenien res a fer, no els hi deixaven res de la seva altra vida, no hi podien gaudir d’un tros de pa en condicions, tampoc de les seves sabates o simplement els seus dents i a sobre no hi podien escollir la seva mort, aquí es quan em vull aturar i explicar-vos com em va arribar aquella frase que va dir la guia: “L’única manera de sortir d’aquí es per la xemeneia”, després d’aquesta frase que els hi deien els exportats només entrar per treballar, a mi em traurien les forces per seguir amb vida. I ara em pregunto, després de les condicions, de com els tractaven físicament i moralment, com hi tenien forces per seguir endavant, per seguir lluitant per la seva vida?
Per una part no hi voldria posar-me a la pell d’aquelles persones que van sofrir tant però per altra banda els envejo. Envejo aquesta força que els mantenia a molts d’ells a seguir lluitant, envejo com no van tirar mai la tovallola, envejo la seva capacitat per saber estar a l’altura d’aquella situació. Sé que pot ser estarà malament el que diré però si tot aquest error no hagués succeït, molts de nosaltres no haguéssim canviat la manera de viure la vida i la manera d’enfrontar els problemes. Per això vull donar gràcies a l’història magnífica que hi tenim, també per donar-me l’oportunitat de canviar-me a mi mateixa i gràcies la nostra ànima, que és l’única que ens acompanyarà durant tota la nostra vida i més enllà.
Finalment deixo l'enllaç de la pel·lícula "El pianista". És una de les pel·lícules que més m'han cridat l'atenció. Tracta sobre com les persones que estaven destinades a camps de concentració poden sobreviure als alemanys nazis.
El pianista - Romaan Polanskii
